La senyora Manuela i l’Omar / La señora Manuela y Omar

Por Liliana Mercado Babot
(versión original en catalán y debajo traducción al castellano)
En un petit pis del Raval vivia la Manuela, una vídua de vuitanta-cinc anys que pràcticament només sortia de casa per anar a comprar les quatre coses que necessitava.
Quan feia bon temps i les cames l’hi permetien però, li agradava anar a la placeta més propera, on s’asseia en un banc, el seu banc. Allà s’hi podia passar hores observant la gent: nens que jugaven a futbol i no trobaven el moment de tornar a casa, joves amb bicicletes i monopatins que feien autèntiques filigranes, turistes que ho fotografiaven tot, i homes i dones que portaven aquella roba amb els estampats multicolors que tant la fascinaven. En els darrers anys, el barri i els veïns havien canviat molt. Amigues de tota la vida s’havien mort, eren a la residència o havien tornat al poble amb les respectives famílies. Ella però no tenia on anar, no tenia ningú.
Aquell matí havia decidit fer les compres aviat per evitar cues i aquelles mirades d’enuig que alguns clients li llançaven quan trigava una mica més del compte a pagar. De vegades tenia la sensació que feia nosa i que ja no valia per a res. Amb aquests pensaments va tornar a casa i en pujar per l’escala va relliscar. Un veí va sentir el soroll de la caiguda i en sortir al replà, va veure la dona estesa a terra i el contingut de les bosses escampat per tot arreu. Amb dues gambades es va plantar al seu costat i la va ajudar a alçar-se. Després d’assegurar-se que estava bé i omplir les bosses, la va acompanyar al seu pis.
– Moltes gràcies, xiquet! Com et dius?
– Omar.
– Jo sóc la Manuela. No t’havia vist mai…
– M’ acabo de mudar fa un parell de setmanes.
– Ah, ja deia jo…
La Manuela estava adolorida i li va demanar a l’Omar si podia deixar la compra a la cuina. Després de servir-se un got d’aigua, el va convidar a un refresc i a asseure’s a la sala.
– Així doncs, d’on ets, Omar?
– D’Essaouira.
– On és això?
– Al Marroc.
L’Omar havia deixat la dona i els dos fills amb els sogres i havia vingut a Barcelona a buscar feina. Des de feia un any treballava en un magatzem i fins aleshores havia compartit pis amb uns companys, però gràcies als estalvis i a un amic que tenia contactes, havia aconseguit mudar-se al Raval. Quan s’ho pogués permetre, portaria la seva família.
Uns dies més tard, en tornar de la feina l’Omar va veure la Manuela asseguda en un banc de la placeta i se li va atansar. Al principi la dona no va notar la seva presencia perquè estava absorta mirant un grup de noies joves que assajaven una coreografia davant dels finestrals de la biblioteca municipal. Seguia el ritme de la música amb el peu i de tant en tant es posava la mà davant la boca amb cara de sorpresa i feia una mitja rialla.
– Hola, senyora Manuela. Què tal?
– He baixat per distreure’m una mica, i la veritat és que m’ho estic passant la mar de bé. Mira com ballen aquestes noies! Quin ritme! Això sí, de vegades fan uns moviments una mica indecents!
L’Omar es va seure al seu costat i van estar una bona estona xerrant.
Les converses a la placeta es van convertir en una mena de ritual i la Manuela esperaba aquelles trobades en el banc, que ara ja anomenava el nostre ban c, amb il·lusió. De vegades es passaven la tarda xerrant de les seves vides, i d’altres romanien en silenci observant el que els envoltava. Aquells eren sens dubte els millors moments de la setmana.
Una tarda van picar a la porta. La Manuela no esperava ningú i quan va mirar per l’espiell va veure la cara radiant de l’Omar. En obrir va comprovar que no estava sol. Darrera seu van aparèixer una dona i dos nens vestits amb aquella roba de colors que tant la fascinava.
– Senyora Manuela, li vull presentar la meva família.
– Com és que no m’havies dit res?
– Volia que fos una sorpresa!
Els menuts van preguntar una cosa al seu pare en un idioma que ella no entenia, i en veure que el seu pare assentia i somreia se li van apropar i la van abraçar.
– Els he parlat de tu i estan molt contents de tenir una àvia a Barcelona.
La Manuela es va quedar parada sense saber ben bé què dir. Dues llàgrimes van rodolar per les seves galtes.
En un pequeño piso del Raval vivía Manuela, una viuda de ochenta y cinco años que sólo salía de casa para ir a comprar las cuatro cosas que necesitaba. Eso sí, cuando hacía buen tiempo y las piernas se lo permitían, le gustaba ir a la plaza más cercana, donde se sentaba en un banco, su banco. Allí se podía pasar horas observando la gente: niños que jugaban al fútbol, jóvenes con bicicletas y monopatines que hacían auténticas filigranas, turistas que lo fotografiaban todo, y hombres y mujeres que llevaban aquella ropa con estampados multicolores que tanto la fascinaban.
En los últimos años, el barrio y los vecinos habían cambiado mucho. Amigas de toda la vida habían muerto, estaban en la residencia o habían vuelto al pueblo con las respectivas familias. Pero Manuela no tenía otro sitio a dónde ir, no tenía nadie.
Aquella mañana había decidido hacer las compras pronto para evitar colas y aquellas miradas que algunos clientes le arrojaban cuando tardaba un poco más de la cuenta a pagar. A veces tenía la sensación de que estorbaba.
Con estos pensamientos volvió a casa y al subir por la escalera resbaló. Un vecino oyó el ruido y al salir al rellano, vio a la mujer tendida en el suelo y el contenido de las bolsas esparcido por todas partes. Con dos zancadas se plantó a su lado y la ayudó a levantarse.
– ¡Muchas gracias, chico! ¿Cómo te llamas?
– Omar.
– Yo soy la Manuela. No te había visto nunca.
– Me acabo de mudar hace un par de semanas.
– Ah, ya decía yo…
Manuela estaba dolorida y le pidió al Omar si podía dejar la compra en la cocina. Tras servirse un vaso de agua, lo invitó a un refresco y a sentarse.
– Así pues, de ¿dónde eres, Omar?
– De Essaouira, en Marruecos.
Omar había dejado allí a su mujer y los dos hijos y había venido a Barcelona. Trabajaba en un almacén y hasta entonces había compartido piso, pero gracias a los ahorros y a un amigo que tenía contactos, había logrado mudarse al Raval. Cuando se lo pudiera permitir, traería a su familia.
Unos días más tarde, al volver del trabajo, Omar vio a Manuela sentada en un banco de la plaza y se le acercó. Al principio la mujer no notó su presencia porque estaba absorta mirando a un grupo de chicas que ensayaban una coreografía. Seguía el ritmo de la música con el pie y de vez en cuando se ponía la mano delante de la boca y se le escapaba una media sonrisa.
– Ah, hola, Omar- dijo Manuela al verle
– He bajado para distraerme y la verdad es que me lo estoy pasando en grande. Mira cómo bailan estas chicas. Eso sí, a veces hacen unos movimientos un poco indecentes.
Omar se sentó a su lado. Los encuentros en la plaza se convirtieron en una especie de ritual y Manuela esperaba con ilusión a Omar en el banco, que ahora ya llamaba nuestro banco. A veces se pasaban la tarde charlando de sus vidas, y otras permanecían en silencio observando lo que les rodeaba.
Una tarde llamaron a la puerta. La Manuela no esperaba nadie y cuando miró por la mirilla vio la cara radiante del Omar. Al abrir comprobó que no estaba solo. Detrás de él aparecieron una mujer y dos niños vestidos con aquella ropa de colores que tanto la fascinaba.
– Señora Manuela, le quiero presentar mi familia.
– ¿Cómo es que no me habías dicho nada?
– ¡Quería que fuera una sorpresa!
Los pequeños preguntaron algo a su padre en un idioma que ella no entendía, y al ver que su padre asentía y sonreía se le acercaron y la abrazaron.
– Les he hablado de ti y están muy contentos de tener una abuela en Barcelona.
La Manuela se quedó parada sin saber muy bien qué decir. Dos lágrimas rodaron por sus mejillas.